tic tac tic tac....

Aquesta setmana  crec que vaig patir un moment de crisi. Dic crec perquè encara no se si es pot considerar crisi o simplement un moment de reflexió. Vaig prendre consciencia que aviat faré trenta anys. I de cop em vaig adonar que trenta anys passen molt ràpid, massa, i que, per aquesta regla de tres, els trenta següents també hi passaran.

Entre "l'anar" i venir, el fer i desfer de la vida diària vaig tenir un d'aquells instants sinistrament aclaridors. Un instant on el temps sembla que s'atura per deixar reflexionar. Després d'aquesta sensació com de immediatesa fugaç, d'una alta velocitat inconscient, que allò que diuen "els grans" de que la vida passa volant és més veritat del que et pensaves, vaig tenir una pluja de pensaments. Primer va ser una reflexió de "qui era" jo quan vaig entrar a la vintena i qui sóc ara que, tot i que falten anys, aviat l'acomiadaré. Aquí em vaig a donar que he canviat i molt. Sóc el mateix noi però en aquests vuit anys he fet molta feina. He carregat la motxilla d'experiències i de molts punts de vista diferents. He conegut a molta gent, i molta, podria dir, que m'ha canviat la trajectòria de la meva vida. I n'estic orgullós. Vuit anys que han servit per equivocar-me, per rectificar, per encertar, per tornar-me equivocar, per tornar a rectificar...i d'aquesta manera el Lludoco de fa vuit anys ha evolucionat, i molt, crec. Tant, que només puc desitjar que les pròximes dècades es mantingui el ritme d'evolució...

L'últim pensament va ser preguntar-me qui em pot assegurar trenta anys més... i avanç de trobar una resposta massa trasbalsadora, vaig continuar anant i venint, fent i desfent...